Avui, si ets dona i tens més de 35 anys, sembla que no importi una altra cosa que el moment en què finalment et decidiràs a fer el pas per tenir fills. Perquè en tindràs. O en voldràs tenir. O t’ho faran creure. El teu entorn et demana si deixaràs passar l’arròs mentre et mira amb commiseració. No importen els teus mèrits, ni la vàlua professional, ni les ganes, ni la situació emocional, ni tan sols si el teu projecte vital passa necessàriament per la maternitat. Es dóna per fet que si estàs en parella i tens una edat, el natural –el normal– és que tinguis fills, com si la dona no fos dona del tot sense passar per aquesta etapa. I així, ja veus com el tema surt a cada conversa, i en cada interrogació al voltant del teu ventre sembla que t’hagis de justificar. Perquè no pots, perquè no vols, perquè no arriben… per què a ells no els ho pregunten mai? El nombre de naixements cau. Cada cop més. Perquè hem prioritzat la feina, els estudis, la recerca d’una estabilitat, perquè tenir més de dos fills és molt car, perquè no disposem de serveis per combinar el que volem amb el que toca, però també, perquè la dona avui, veu com d’una banda no necessita tenir fills per a reivindicar-se com a persona, i això no la fa ser menys dona, i de l’altra, encara sent massa sovint com els fills són un llast per a la seva projecció professional. Tenir fills pot ser una gran experiència. O no. En qualsevol cas hauria de ser una experiència volguda i compartida. Perquè les renúncies –que n’hi ha– repartides sempre són menys, perquè els petons, compartits sempre tenen millor gust.