“Prendre la decisió de tenir un fill és transcendental. Has d’assumir que a partir d’aquest moment, una part del teu cor viurà per sempre més fora del teu cos.” La frase és de l’escriptora nord-americana Elizabeth Stone, i és molt probable que moltes mares la sentim com a certa, malgrat haver arribat a la maternitat per camins molt allunyats als de la raó. Tenir un fill és una de les experiències més transformadores en la vida d’una dona. Segurament perquè és de les poques decisions que transcendeixen la mort. Un fill és un fill. Viu o mort. I ho serà sempre. Per això és tan important que siguem mares quan ens sentim preparades per ser-ho, i només si volem ser-ho, que no és obligatori. Ser mare és una experiència dura, desesperant, esgotadora i plena de reptes i moments d’angúnies i pors: de no fer-ho prou bé, de no ser capaç de bastir d’eines el teu fill per ajudar-lo a ser una persona autònoma, útil a la societat i amb capacitat de ser feliç. Però t’hi aboques. Perquè t’hi porta a vegades l’instint –a vegades el corrent– i perquè confies que l’amor –d’això que no en falti– et permeti fer en els moments difícils el que li convé al plançó i no el que vol. Confiant que quan sigui gran entengui algunes de les decisions que vas prendre, esperant que els errors no passin gaire factura i amb l’atenuant de saber que –passi el passi– ho vas fer des del cor i de bona fe. I creuar els dits. La maternitat no em va fer més dona. Ni més sàvia. Però em va bastir amb la fortalesa de la fragilitat extrema, em va reconciliar amb el meu cos, donant-li un sentit, i va crear un vincle etern.