La memòria és una mena de taula de salvament que la genètica va programar en nosaltres per tal de permetren’s aprendre de l’experiència.
Així, des que som nadons, aprenem gràcies als processos de repetició, que ens marquen en la memòria els procediments correctes per tal d’assolir els nostres objectius.
Unes fites que comencen sent simples, com encabir un cub dins un altre o reconèixer aquells que ens donen el menjar i que amb el temps ens permeten aprendre a conduir, aprovar els exàmens o vigilar abans d’ensopegar amb una escala poc segura.
La memòria com a col.lectivitat també té les seves funcions.
La més important, però, és la que sovint s’oblida, la de recordar els errors per no haver de tornar a passar per les mateixes experiències traumàtiques una vegada i una altra.
Diuen els psicòlegs que en un any, tots els que no hem estat afectats directament per un desastre haurem oblidat l’horror de les imatges que periòdicament ens sacsegen per televisió, com hem oblidat i diluït les imatges dels atemptats d’Atocha, ja fa, gairebé tres anys.
Com hem oblidat els desastres de la guerra civil espanyola, de la segona guerra mundial.
Perquè encara hi ha qui potser no té la consciència neta, perquè potser és més fàcil oblidar que perdonar, perquè sovint és més fàcil amagar la porqueria sota la catifa que fer net.
I és que en general ens agrada més posar pedaços que netejar a fons, de la mateixa manera que tenim tendència a pensar que les coses que no ens agraden passen perquè hi ha gent dolenta i no perquè, com deia Einstein, els homes bons no van fer res per evitar-ho.
Dels errors del passat se n’aprén, ni que sigui a cops de bastó, o se n’hauria d’aprendre.
Encara que sempre hi haurà qui preferirà posar una tireta i així fer veure que no passa res, que mai passa res…fins que torni a passar.
I és que ningú és perfecte.