Per a aquells que no ho sàpiguen, a Andorra no tenim ludoteques. A Andorra tenim ludoescoles. Tots els cartells, els edictes i avisos oficials parlen només de ludoescoles, per tant és una paraula pròpia només d’Andorra, i així consta en el llibre 300 joies del Principat d’Andorra de Xavier Rull. I jo, per més que miro i remiro, l’única referència en tot el país que he trobat a les ludoescoles ha estat al comú d’Ordino i en aquest rotatiu. I prou. Potser no he buscat prou bé. Rull també ens diu que a Andorra els partidaris de Jaume Bartumeu són bartumeuistes –jo, la veritat, sempre havia cregut que eren jaumistes, però si ho diu un filòleg…–, i afegeix pintantisme, martinians o dolsisme (en referència a Albert Pintat, Antoni Martí o Enric Dolsa) a la llista de mots d’ús corrent a casa nostra. I així una llarga llista de mots inusuals per a la majoria. En preguntar a l’autor d’on sortien aquests mots, com i quin mètode de recerca s’havia emprat per construir el diccionari, em va dir que hi ha un programa informàtic que filtra les paraules no norma­tives que apareixen al Diari d’Andor­­ra. I que tots els neologismes o noves paraules en quedaven apartats i constituïen la base del llibre. O sigui que ni va sentir parlar la gent del país, ni va veure una sola ludoescola, ni coneix cap jaumista de pro. Qualsevol cosa que ens inventem els redactors de forma puntual a partir d’ara pot ser considerada norma i paraula autòctona. Els correctors d’aquest diari han de saber que la responsabilitat del futur de l’especificitat del català d’Andorra recau sobre les seves espatlles. Estem avisats.