M’agrada el meu país. M’agrada que tingui certes particularitats que ens fan únics davant l’homogeneïtzada Europa. M’agrada que el meu cap d’Estat –indivís– sigui l’hereu de Foix –avui reconvertit en president de França– i el bisbe d’Urgell, i m’agrada creure en aquest equilibri –a voltes perdut– entre les dues nacions, que ens han permès mantenir-nos com un cas aïllat. M’agrada jugar al paper del que hauria de ser improbable, però que és cert. No m’agrada que es jugui amb el meu país. No m’agrada que les nostres particularitats es tractin com accidents incòmodes enmig d’Europa. No m’agrada que el meu cap d’Estat faci prevaldre el paper de president o de bisbe per davant del de Copríncep d’Andorra. No m’agrada que confongui el seu rol institucional ni que ens utilitzi en favor dels seus interessos, creences o valors per sobre del que vol el poble. A vegades oblida que no governa, però encara fa com que mana. Avui estem a l’espera de saber del nostre futur. Un imminent relleu al Bisbat alimenta antigues aspiracions. Eterns candidats que no veuen pas un problema a ocupar els regnes d’aquest món. Vives aspira a ser nomenat en breu cardenal arquebisbe de Barcelona. Un nomenament que tothom dóna per tancat des de fa temps i que no es pot deixar en suspens de forma indefinida. Però no pot marxar –no encara–. Sense saber què decidirà el Vaticà –si és que hi ha res a decidir–, el que és clar és que sembla que costa més trobar un nou Copríncep per a Andorra que un relleu a Sistach. Podem estar tranquils. La precipitació no és un dels defectes de la cúria.