Es fa difícil valorar les llistes. Sobretot per la quantitat d’ítems i preguntes que sorgeixen després d’una tarda –la de dimecres– que dubto que pugui superar la nit electoral en nervis i desconcert. Em sorprèn com els partits petits han estat els primers a presentar llistes, quan a priori eren els que més havien de patir per tancar candidatures. Prenc consciència de la por de Toni Martí davant les pressions que s’han viscut a la capital i que han acabat fent trencar la seva promesa a Rosa Ferrer d’acabar la legislatura. No es pot perdre la capital, o això deuen pensar els demòcrates per treure tota l’artilleria pesant. Dimecres a la tarda, tot eren balls de noms entre liberals i demòcrates, com si la cosa només anés amb ells. És com si l’esquerra andorrana –en desmembrar-se– deixés de tenir opcions i tot es jugués entre els demòcrates i la primera escissió d’aquesta gran plataforma heterogènia que és DA. Tornant al passat. El fantasma del PLA plana sobre les llistes liberals, però també sobre les demòcrates. Amb algun regust amarg. Després de ressuscitar un agònic PLA, els joves que no van deixar mai de creure en els ideals liberals ni en el futur de la formació, ara s’han hagut de plegar –per grat o per força– davant les patums que els poden repescar el vot captiu de la dreta més rància, descontenta amb el bany de realitat del govern Martí. Ho puc entendre, i si ho han acceptat sabran perquè, però a mi em sona a partit robat. Tot plegat, però, no són més que elucubracions que vés a saber com viurà l’elector. Un elector –aquest sí– cada cop més desconcertat i descregut.