Els lectors habituals de llibres – en paper o en digital- tenim tendència al proselitisme. Ens agrada compartir lectures i converses sobre allò de bo – o de dolent- que hem llegit darrerament.
De la mateixa manera que ens uneix aquest punt esnob -inevitable- que ens fa arrufar el nas quan descobrim publicacions virals com la d’aquella influencer que es ventava de la seva poca passió per la lectura i d’haver comprat “El petit príncep” a una franquícia d’Inditex. Llibres de portada estètica -tot ha de ser (a)estètic ara- sense importar si era realment una llibreta en blanc o una serp que s’havia empassat un elefant.
Tampoc estem tan lluny d’aquells drapaires que venien enciclopèdies a metres lineals, per omplir prestatges amb voluntat de fer veure que en aquella casa hi havia gent llegida. Quan l’únic requisit era que les puntes no fossin escantonades i el color del llom lligués amb la resta de la decoració. Prioritats.
Cap novetat. Els lectors som minoria. Sempre hem estat minoria. Abans per manca d’accés a la cultura, ara per sobrecàrrega d’estímuls més golafres i menys exigents. Tampoc passa res.
Encara que als que ens agrada llegir ens pugui resultar incomprensible que hi hagi qui – voluntàriament- prefereixi altres coses a endinsar-se en el món de les idees, de les emocions, de les històries compartides i a crear aquests vincles invisibles amb autors, altres indrets, altres temps.
Suposo que deu ser la mateixa sensació d’aquells apassionats per fer cims, o pel futbol, o per un bon vi.
Al capdavall, segurament la lectura està sobrevalorada i no dona gaire rèdit.