Sempre havia col·leccionat llibres il·lustrats.
Els desava ben arreglerats als prestatges, molt abans de pensar a tenir fills, esperant -qui sap- si aquesta era l’excusa per compartir-los en un futur.
Fins que va arribar el moment, i Dautremer, Lacombe, Boutavant i Puybaret van poder sortir sense remordiments i guanyar-se un lloc cada vespre vora el llit.
Lectures de contes, històries i rondalles. Cada nit, per compartir temps i espai, per traspassar una passió que va més enllà del gust per la lectura, que s’aboca en l’amor al detall, en les cabòries que t’expliques.
I va funcionar. Durant uns anys va funcionar. Alguna nit fins i tot, em maleïa els ossos, quan, morta de son havia de llegir el conte de cada nit.
I així van passar els dies, i les nits. Aprenent a reconèixer lletres de pal, a maridar lletra lligada. Textos petits i textos més llargs. A poc a poc. Entrant de puntetes en l’apassionant món de la lectura.
Fins que les lectures es van anar espaiant. I les aventures que amaguen les pàgines es van diluir sota el desencís de no poder competir amb les imatges ferotges, ràpides i sorolloses del mòbil, els nous amics, i la mandra que suposa un exercici actiu.
I no t’adones i el temps passa. Massa ràpid. I els nens creixen, i els llibres il·lustrats tornen a vestir-se de pols als prestatges.
I proves d’acostar-los a nous mons, però tu ja no en formes part ni res del que et pugui agradar té cap atractiu per a ells. Adolescència, en diuen.
Qui sap? Tot torna. Mentrestant recupero el gust per la lectura, i continuo comprant àlbums il·lustrats. Potser si algun dia tinc nets…