Un bon dia, en una revisió rutinària et trobes un petit bony a l’aixella o al pit.
A partir d’aquest moment i fins que un metge no et confirma o descarta un veredicte, la vida sembla que es capgira i tots els valors, els projectes i les esperances de futur es queden ancorades en el dia, i l’hora de la propera visita al metge.
Angúnies difícils de compartir amb la parella, i els fills.
Molta por, molts dubtes i sovint, també, un sentiment de desemparament difícil de verbalitzar.
Quan el diagnòstic és càncer, el millor acostuma a ser l’extirpació de la mama, i algunes sessions de quimioteràpia, fet i fet, el mateix que passa amb altres tipus de càncer, però en el cas del càncer de mama, la situació es complica.
I és que al trauma d’haver de superar un càncer, la mutilació d’un dels òrgans que sempre s’ha volgut relacionar amb la feminitat i l’essència de ser dona, fa que la pèrdua d’un pit, al marge del dolor físic, impliqui un patiment psicològic afegit que cal tractar també.
Ara cada cop se’n parla més, i més obertament, però tot i això, encara hi ha molta por, molts recels i molta ignorància.
Moltes dones refusen fer-se proves periòdiques de detecció precoç per por a trobar alguna cosa, com si ignorar el problema, hagués servit mai per solucionar-lo.
Els problemes, com el càncer, són més fàcils de resoldre quan són petits. I ignorant-los només fan que créixer.