“Una bona societat seria la que fa que les decisions correctes siguin les més fàcils de prendre.” La frase no és meva. La llegia fa uns dies a ‘La Contra’ de La Vanguardia, en una entrevista al sociòleg i filòsof d’origen polonès Zygmunt Bauman, aquell que ens va passar de l’estat sòlid al líquid amb un parell de volums. I des d’aleshores no puc deixar de donar-hi tombs, mentre la vida em posa davant els ulls les injustícies del sistema. Em rebel·la, no puc fer-hi més. Vivim en un món on –com petits insectes caníbals– ens mengem els uns als altres, construïm formiguers inestables, caòtics i insolidaris, on només compta omplir la nostra petita parcel·la i oblidem que un formiguer, per definició, és el resultat d’un treball d’equip. Com hauria de ser una societat. Una societat humana, posats a ser redundants. Les nostres seguretats han passat a ser líquides, els nostres sentiments i sobretot –el més important– els nostres hàbits de consum han desdibuixat les formes per regalimar i adaptar-se a un nou entorn teixit d’incertesa. Consumim sentiments, ideologies i creences com qui col·lecciona cromos. I ja ens està bé; de fet, ens importa un rave. Fins que t’atures, o la vida t’atura. I prens consciència que –com diu en Bauman– l’única certesa és la incertesa i que davant el panorama desolador que ens envolta només ens queda l’opció de créixer endins i de mirar de fer el nostre entorn un món menys hostil, més hospitalari. Malauradament el nostre formiguer prioritza les solucions fàcils, i aquestes no són sempre les correctes. No per a tots. No per a tot el formiguer.