Escoltava avui dos mestres parlant del mal comportament d’uns nois i noies en el viatge de fi de curs. I m’han fet pensar com, avui, un dels greus problemes de la nostra societat és que no s’educa, ni per a la convivència, ni per a res. Simplement els fills es crien, com la pols. La nostra societat ha evolucionat molt en els darrers anys i la insatisfacció personal i la infelicitat que abans augurava per a molta gent la premissa de “la família abans que res” ha desembocat en una altra –no menys extrema– que diu “la meva felicitat abans que res”. I tampoc és bo. O potser sí. Ja no tinc certeses. Els pares –els que viuen junts– estan massa temps fora de casa i quan s’hi estan, no tenen ganes de discutir. Els pares a temps parcial conreem –amb més neguit que encert– una parcel·la a mig temps. Sovint es dóna per fet que això d’educar és feina de l’escola, quan l’escola hauria d’omplir els calaixos d’una estructura que hauria de venir forjada de casa. Nens assilvestrats que només pensen en ells, perquè els seus pares els han fet creure que no hi ha res més important que ells. El problema és que quan surten de casa els falten recursos per encaixar la frustració, per assumir que les coses són com són i que si les volen canviar hauran de bellugar el cul. Temo i espero –desgraciadament– la llei del pèndol, que quan la situació sigui insostenible ens farà tornar a les escoles i acadèmies de tall militar. L’altre extrem de la corda. Perquè no som capaços d’aprendre dels errors, i per variar posar límits? Quina mania de ser amics dels fills quan el que necessiten són pares!