La vall de Cabó és un dels indrets més tranquils de l’Alt Urgell.
El silenci se n’ha fet amo tan bon punt la gent n’ha anat marxant i l’activitat s’hi ha reduït al màxim, llevat dels caps de setmana, quan recupera un cert moviment.
Coneguda pels seus dòlmens; per Arnaldeta de Caboet, senyora de les valls d’Andorra en temps del catarime, i per les tòfones l’amagatall de les quals només coneixen els experts del país, la vall de Cabó té també una petita història pròpia de novel·la negra.
Ens situem a la segona meitat del segle XIX. L’amo de cal Favà, la casa més forta de la vall, és segrestat. Els raptors són uns homes a sou, que han estat contractats per una colla de joves de les cases més humils de la vall. Els revoltats posen preu a la llibertat del Favà: que els grans propietaris de la vall cedeixin una part de les seves terres com a terrenys comunals.
El segrest, o rapte del Favà, com és conegut encara avui per la gent de la vall de Cabó, va tenir un final feliç.
No es va vessar ni una sola gota de sang. Això sí, els grans propietaris van haver d’acceptar les condicions imposades pels segrestadors. Vet aquí que, davant del notari d’Organyà, van signar un document pel qual s’establia que les terres –“conreus, prats o bosc”- situades “més al nord del riu de Cabó i més al sud del camí del Carro” es convertien en terrenys comunals i per als veïns de la vall que vulguessin conreuar-les. Els beneficis del bosc van anar destinats, a més, a obres col·lectives.
Vet aquí com, per la força, les terres de la vall de Cabó van ser col·lectivitzades. El servell d’aquella operació va ser, segons sembla, l’Estudiant de cal Josep del Vilar de Cabó. Aconseguit l’objectiu, aquella mena de Robin Hood a la pirinenca es va retirar a viure modestament a la vila d’Oliana, sense haver volgut rebre cap benefici de la nova situació.
Oi que sembla de pel·lícula? Doncs és tan cert com que avui és divendres. En dóna fe Rafael Battestinini al seu llibre La vall de Cabó, publicat per la Unió Excursionista de Catalunya, i el fet l’esmenta també Joan Obiols a la seva obra L’infern dolç, editada per Garsineu.