Vist des d’una perspectiva purament mercantil tots entenem que els negocis, quan no són rendibles han d’adaptar-se a la llei de la selva. Aquella que diu que només els més forts sobreviuen.

També és cert, no obstant, que en un jardí mal endreçat difícilment hi creixeran mai uns bons rosers.

La qual cosa, ens portarà a la llarga greus prejudicis si pretenem viure de les flors.

No vull entrar a valorar si els deutes que arrossegava l’únic restaurant del país amb una estrella a la guia Michelin eren o no assumibles. Si ha estat una decisió prou valorada per la SEMTEE o si han estat els bancs qui finalment han tallat l’aixeta del crèdit.

Però el cert, és que entre uns i altres hem deixat perdre una nova oportunitat que Andorra figuri com a un lloc de referència turístic d’alt nivell arreu del món.

I no és el primer que tanca. En els darrers mesos altres restaurants de referència al país han anat apagant els llums.

No sé si cal suport institucional, o si aquests negocis pateixen de miopia empresarial, però tinc la sensació que avui Andorra brilla una mica menys en el cel turístic.

I això que mai em van agradar els canelons de cargols…i és que Ningú és perfecte.