Ja fa prop de tres setmanes que la quarta edició de l’AndArt s’hi remena per Engolasters, i encara ho farà fins a mitjans del mes de setembre.
No desvetllo res de nou si parlo de la importància de posar Andorra al mapa a través d’iniciatives artístiques i de natura. Ni de l’afegit de qualitat que suposa per a qualsevol visitant – de dins o fora del país-, arribar a Engolasters i poder vestir el passeig amb propostes artístiques.
Enguany, però, crec que s’ha anat un pas més enllà. La pregunta mare de la biennal andorrana que interpel·lava als artistes participants a imaginar com seria confinar-se a la muntanya, ens obre de retruc la porta a la pròpia reflexió, tan necessària amb els temps que corren.
El que molts hem sentit tancats els darrers mesos entre les parets de casa ha eclosionat en 50 propostes, idees i reflexions a l’entorn del món que ens ha deixat la pandèmia, però també amb la relació que mantenim amb la natura i en el mal que som incapaços d’evitar-li.
Som una espècie invasora amb tendència a l’autodestrucció. Capaç del pitjor, però també del millor. La prova que no tot està perdut la conformen aquests petits espais de diàleg en què ens obliga repensar la manera en com ens relacionem amb tot allò que ens envolta.
La pandèmia, ens ha obligat a parar, per veure qui som i on volem anar. La biennal, ens dona les eines per establir aquesta conversa, que a més es fa caminant i gaudint d’un espai privilegiat.
Ara només ens queda que gaudir dels dies que ens queden i confiar que la tartera de Carroi torni a sumar-se en el paisatge del L’AndArt. Per demanar que no sigui.