La vida ens posa a prova. Ens arrabassa el que estimem, ens treu alè quan encarem les pujades, ens genera inseguretats i, malgrat tot, continua. Amb o sense nosaltres. Perquè cada dia surt el sol, i es pon quan arriba el capvespre, i naixen nens, i hi ha qui fins i tot s’enamora enmig del no-res. Deixar-se anar. Trobar els motius per confiar. Generar aquella guspira que et permet afrontar el que sigui. No es tracta de ser valent, sinó de creure-hi. En tu, en el procés, a no deixar-te caure, a mirar endavant i a deixar de buscar fora el que només està dins teu. Aparcant les crosses. Tot passarà. Això també passarà. I ens anirem amotllant a una situació nova, canviant, que ens permetrà viure coses noves, reprendre el fil de la conversa, qui sap? Potser fins i tot encetar-ne de noves. Els darrers mesos no sé pas quina mena de quadratura astral estranya fa que estiguin passant moltes coses, o que tinguem la sensació que ens estan passant moltes coses, per al cas, tant hi fa. Tot s’accelera, les decisions es precipiten, tot canvia ràpidament sense gairebé tenir temps per controlar on ens porten els canvis. Potser és el que tenen les crisis. La incertesa del futur precipita que trenquem amb tot allò que ens feia sentir segurs, perquè ja no és cert. La mateixa incertesa que et fa estrènyer els lligams i replantejar-te què és el que és realment important en la teva vida. Encara que sigui per demanar a la verge allò de si us plau, si us plau, deixa’m com estic. A vegades cal treballar molt perquè les coses continuïn com sempre: que li ho expliquin, sinó, a Lampedusa.
Lampedusa incert
11 juny 2012 | Uncategorized @ca | 4 comentaris
4 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Fa poques setmanes vaig tornar a veure la versió Visconti del llibre de Lampedusa: una meravella.
Sólo la crisis nos hace crecer, y es para lo que nuestro cuerpo está preparado. La falsa sensación de seguridad es la causa de los mayores fracasos personales… desde las relaciones humanas a tu propia persona. La gente en la batalla cobra un cariz especial que irradia, usted lo tiene y además tiene la ayuda incondicional de muy buena gente. Le deseo grandes crisis y fuerza para lidiar con ellas, porque eso es lo que le hace una persona especial.
Gràcies Orfeneta, compartim gustos cinematogràfics 🙂
Sr. Nevado, es usted muy amable 🙂 Y como dice el refrán: “No hay mal que cien años dure…ni cuerpo que lo aguante.” Un abrazo.
paraules sàvies que saben d’on ve la vida i com es crea. Allò essencial és invisible als ulls dia l’aviador- poeta. Saber descobrir la riquesa contingua en les crisis és ser una persona sàvia. Tots els éssers humans estem cridats a entendre aquesta saviesa que podem descobrir si mirem una mica més enllà del nostre nas, i aprenem a valorar la riquesa de les bones relacions, la riquesa de contemplar la natura, la riquesa de compartir un ball de tarda amb la gent gran del poble, la riquesa d’estimar. El demés són diners.