No sé per què tant rebombori. Dimecres, tots plegats, fins i tot jo mateixa, ens posàvem les mans al cap en sentir el ministre Riberaygua demanar que les sales de joc del futur casino fossin per a fumadors. El motiu que justifica haver de modificar l’actual Llei de protecció al fumador passiu és –evidentment– la productivitat. Quan fumes es veu que jugues més. Fins a un 20%. I tots tenim clar quin és l’objectiu del casino, oi? Doncs no hi ha res a dir. Malgrat que es gasti molt més en salut –els jugadors seran de fora i les malalties que contreguin aquí se les faran curar a casa seva. I els de casa, ja se sap, si no vols pols, no vagis a l’era–. Entenc –tot i que no ho comparteixo– que la desesperació a perdre un hipotètic negoci empenyi que algunes lleis es facin a mida del futur licitador –malgrat que a Espanya les pressions d’Adelson van topar de ple amb la ciutadania–, però no perdo l’esperança que aquí reaccionem. Aquesta proposta de Riberaygua –avalada pel Govern– no ha de ser necessàriament aprovada pel Consell General. Dependrà només d’ells respectar l’esperit de la Llei de protecció al fumador passiu que van impulsar no fa tant de temps. Més que res, perquè, tractant-se d’un negoci privat, sota aquesta empara s’hi podrien voler sumar els avis que potser vulguin recuperar el caliquenyo a la plaça mentre fan la botifarra o a la perruqueria mentre aposten sobre la durada del proper matrimoni de l’Esteban. Una vegada més m’adono que en aquest país sembla que l’únic que compta és el benefici immediat. El joc no és un joc, però sembla que la salut és moneda de canvi.
