Taxa Verda
Diu Quim Monzó, que el dia de la fi del món vol ser a Andorra, perquè aquí tot triga més en arribar.
La resistència al canvi sumada a una avarícia miop i malaltissa, ens aboca a situacions surrealistes com la que aquests dies es planteja a l’entorn de l’entrada en vigor de la taxa verda.
La mateixa substància rància que supurava en els comentaris dels diaris i a les tertúlies de cafè quan es va plantejar una proposició de llei per respectar els drets dels no fumadors.
En tots dos casos, les empreses que viuen del tabac -aleshores- i actualment de la benzina, es van fer forts rere els arguments de la manca d’oportunitat i dels apocalíptics – i errats- efectes que podria tenir sobre l’economia nacional.
Uns i altres, confonien la pròpia butxaca amb l’economia nacional, i la pervivència d’un negoci amb data de caducitat, amb el futur del país.
Perquè no ens enganyem: el tabac està abocat a desaparèixer, i no només perquè els clients es van morint. De la mateixa manera que els vehicles dependents del petroli també ho faran.
Tanmateix, arrecerats davant l’argument de la por i dels impostos abusius, es mira de justificar i estirar com sigui un negoci que faria millor de reinventar-se per no acabar com els vídeo-clubs.
El canvi climàtic és un fet. Que cal repensar la mobilitat és un fet. I que cal començar a entendre que pujar el preu de la benzina és només el primer pas perquè tots plegats deixem el cotxe a casa i tinguem – finalment- un transport públic de qualitat, n’és un altre. Disfressar la realitat no farà que canviï. Només ens dificultarà que ens hi adaptem amb temps.