Ara que ens fem un fart de visionar maratons de series a través de les plataformes de pagament, un dels nous temes de conversa entre els amics i coneguts se centra en descobrir noves joies amagades en els catàlegs.
Lluny queda aquella època on t’havies d’esperar tota una setmana per veure un nou capítol de les desventures de la Sue-Ellen. Quan tothom veia el mateix, al mateix temps.
Avui, ben arraulits al sofà de casa, amb la manteta als peus i alguna coseta per picar i el comandament a distància entre els dits, ens disposem a passar més hores de les que ens convindria, amb la tranquil·litat de saber que no ens quedarem amb l’enjòlit de saber finalment com vaig conèixer la vostra mare o si en Ross i la Rachel acabaran plegats.
Ara és més fàcil. És qüestió de paciència i de deixar passar les hores. De fet, el gran risc és que no vagis prou ràpid i algú t’acabi aixafant la guitarra.
Algunes d’aquestes produccions -abans considerades un plat de segona pels amants del cinema- s’han convertit, però en autèntics referents com ja vaticinava Marshall McLuhan.
Ho diuen els índex d’audiència, però també els pressupostos d’algunes d’aquestes superproduccions. Una cosa porta a l’altra. Els anells de poder o Stranger Things són només alguns exemples, amb capítols que arriben, en el cas de les aventures de Tolkien als 58 milions de dòlars.
I n’hi ha per a tothom: de crims reals, pels escabrosos, de metges amb vides tan estressants que et fan creure que la teva feina és avorrida, i com no, les turques, per nostàlgics dels embolics i les passions de tota la vida.
Demà en començo una de nova.