Diuen que les bones intencions es concentren el primer de gener, però per a mi, aquest afany de superació periòdic –i d’autoengany– m’arriba amb la tardor. Aquest any sí que aniré al gimnàs i menjaré com cal… Bé, la història de sempre, no us dic res de nou, em temo. En fi, que encara em queden uns dies de coll abans no torni a començar amb la rutina laboral –per no dir voràgine diària– i aprofitaré per rellegir Rayuela. No tinc ganes de tornar. Tot i que tinc un munt de coses per fer. Suposo que deu ser un mal compartit. Una mandra infinita a tornar a parlar del model de país que volem, de les solucions a la crisi –que com que no existeixen ja hem deixat de buscar– d’avorriment davant les mateixes queixes de sempre, de com els carrers estan més plens, més buits o més bruts, de com els clients compren més o menys o diferent, però és clar, ara no podem comptar les bosses de plàstic pel carrer –hem perdut un referent estadístic–. Mandra. D’esperar mesures urgents que arriben sempre amb retard, d’anar allargant l’agonia, i encara gràcies que en tenim. El meu pare es va posar molt content quan va arribar el dia de la seva jubilació. Enrere quedaven els dilluns. L’alegria, però, li va durar fins que va descobrir que amb la jubilació també s’havia quedat sense caps de setmana. Amb una mica de sort aquest any tindrem tardor. De fet estem a la tardor des del mes de maig. Temps de cremar una mica d’encens, posar-me uns mitjons gruixuts, prendre un te, escoltar les Gymnopédies i mirar per la finestra en espera d’una tempesta. D’una que –per variar– faci net.