Sempre fa mandra tornar de les vacances. Deixar enrere les nits d’estiu, les sobretaules de cafè i xocolata de taronja, els matins de mandra. D’entrada sembla un esforç absurd renunciar voluntàriament a tot això. I ho és. Si no fos, és clar, per l’al·licient autoimposat d’aspirar a menjar calent cada dia –i pagar el lloguer–. És a dir, que fem del cor un manyoc i posem un altre cop el despertador a quarts de set del matí sense plorar gaire.
Resignació. Explica-li a la nena que a tu tampoc et ve de gust reprendre la rutina. Intenta transmetre idees positives com el valor de l’esforç, el mèrit de la feina ben feta i la passió per aprendre coses noves.
Arriba un moment que fins i tot sembla que t’ho creus. Jo cada any m’ho acabo creient, de fet. Fins al punt de comprar una llibreta nova per escriure tots els nous bons propòsits. Tots els reptes, totes aquelles coses que vull millorar, que vull implementar en el meu dia a dia.
Ja he deixat enrere la ingenuïtat de creure que aquest any aniré al gimnàs i que aprendré anglès –això ho deixo per al gener–, però encara em queda coratge per intentar fer de la setmana laboral un fluir que no sigui incompatible amb l’alegria del cap de setmana.
I quan ja tens la nena convençuda que això de tornar a l’escola és genial i que serà fantàstic poder tornar un any més – un altre– a classe i retrobar els companys, jo em poso al dia amb la premsa i veig que ni el clima ni l’actualitat no han tingut misericòrdia de nosaltres.
Ens esperen uns mesos de gris, de retrets i d’assignatures pendents. Els cínics en diuen síndrome postvacacional.
