Les obres de remodelació de la plaça del Poble d’Andorra la Vella són un interruptor inevitable per la memòria d’aquella primera plaça i de com les diverses actuacions que s’han fet al llarg dels anys la van anar transformant fins a convertir-la un erm desangelat.
Imagino, també -en honor a la veritat- que hi ha una part indestriable de melangia d’aquella adolescència llunyana que aplegava uns i altres a la sortida del conservatori, com una passarel·la improvisada per on desfilava gairebé tot el jovent en un moment o altre de la tarda, el quiosc de la Sra. Conxita- quan les fotos de l’Informacions eren el més comentat del país-, o aquell bar, petit i amb un punt atrotinat que acollia tardes de partides de cartes i confessions.
La primera ampliació -per sobre de l’edifici administratiu- va ser ben rebuda malgrat l’impacte de veure com aquell petit oasi es feia gran de cop. Tanmateix obria un espai que aviat es va omplir d’escudellers, pilotes, gegants, sardanes i contrapàs.
La segona, però, va afegir la remodelació del conservatori- un espai que s’havia fet petit-, el bar va passar de ser un cau amable a un espai inhòspit sense tendals a la terrassa, i finalment, el pati del darrera -per sobre de l’Aparcament del Vinyes- va acabar suscitant una diàspora cap al carrer de la Unió on avui els joves fan marrada.
Ara que la glorieta ja és història i que han començat els treballs d’una reforma llargament esperada i reivindicada m’agradaria creure que se’ns tornarà un espai on s’hi pugui conviure: acollidor, proper, amable, a recer del sol i la pluja, on poder ser, altre cop, poble.