De tant en tant demano a l’oracle de Delfos que m’il·lumini. Però la Pitonissa -enigmàtica i esquiva- després de remirar-se amb displicent indiferència les meves ofrenes en forma de trista manca d’inspiració, patates fregides i ampolles de Voll-Damm, m’aboca un suat Nosce te ipsum i és queda tan fresca.
Mentrestant, Sòcrates, als peus del Parnàs, riu a cor que vols, perquè en la meva ignorància no m’adono que al final, el realment important no és la resposta, sinó escollir bé la pregunta.
Què vols saber, doncs? -Diu la pitonissa, mentre badalla.
I jo dubto, entre saber com moriré, si els altres també ploren quan estan sols, si mai més tornaré a dormir d’una tirada, o si el ritme que porto és una fugida endavant o el signe dels temps que ens han tocat viure.
I la Pitonissa, que no bada boca. Amb aquells daurats ullets reptilians, gira el cap de gairell i s’acaba les patates de la bossa, amb una facilitat gairebé insultant.
Deia Sòcrates, que fins i tot el més neci dels necis podia arribar a la saviesa si se li feien les preguntes adequades. Sòcrates, però, no va viure en l’era dels tuits, titulars de ràpid consum i reflexió lleugera.
Nosce te ipsum, coneix-te tu mateix. Què difícil capbussar-se en les pròpies misèries. Travessar cuirasses eternes -pròpies i alienes- buscar la confrontació d’idees pel simple plaer de fer-ho, d’estar, de compartir, mirant de veure a través de la pell, de les coses no dites.
Que bé ho deia Gil de Biedma, i que esquiva és la meva inspiració.
Al final, m’he quedat sense patates i sense respostes. Ni els oracles ni la maièutica, ja no són el que eren.