Suposo que és inevitable.
Creure que el que passa a casa teva és més esperpèntic, forassenyat o incomprensible que qualsevol cosa que passi més enllà del teu cercle de coneixences. Per la proximitat, pel coneixement del detall –no sé què ho fa– però passa també quan parlem en clau de país. Suposo que molts coincidim que a vegades semblem un país de pandereta: escampall de rotondes sense solta ni volta, inspeccions absurdes de la CASS i d’altres d’inexistents, contractes a dit, nomenaments rarots… però mira, a vegades no hi ha com fer un cop d’ull més enllà del Runer per adonar-te que –malauradament– a tot arreu tenen els seus pecats, vicis i incompetències.
Assisteixo passiva –i incrèdula– a l’espectacle que viu Catalunya –i és que no goso anomenar d’una altra manera– amb els estira-i-arronsa entre uns i altres des que JuntsxSí va guanyar –però no prou– les eleccions. Em sorprenc de la virulència dels comentaris dels amics catalans a les xarxes socials. Uns renegant del procés, altres acomiadant-se, i els de més enllà maleint els ossos a la CUP perquè han dit –i han complert– que no donarien suport a Artur Mas.
De fet, vist des de fora, no sembla tan complicat: és clar que el procés no és més que una pastanaga que s’ha posat davant els ulls de la gent per fer-los sirgar cap allà on altres els interessava. Que les persones aquí i allà continuen important més que els projectes, i que la tossuderia és un terme que només s’aplica als altres.
El que em sap greu és comprovar que tot plegat no és més que política, i que una vegada més no està al servei dels ciutadans.