El departament d’Estadística ens diu que les dones andorranes ens decidim a tenir canalla més tard que la resta d’europees. Imagino –disculpa la ironia– que no ha de tenir res a veure amb la precarietat laboral, ni amb la discriminació negativa, ni tan sols amb el fet que el verb conciliar, generalment només es conjuga en femení. Dades estadístiques de banda, les dones, cada vegada endarrerim més el moment de ser mares. Sobretot, perquè la contracepció i l’educació sexual han aconseguit que assumim el control sobre la nostra capacitat reproductora: sense cap mena de dubte els anticonceptius femenins han trencat cadenes i avui ens permeten tenir els nens quan volem i no quan arriben. Malgrat tot, ja no es tracta d’evitar l’arribada del fill, sinó de trobar el moment per tenir-lo. Les dificultats econòmiques i personals per decidir-nos a fer el pas, fan que cada cop estirem més la corda del rellotge biològic. A vegades fins trencar-la. No és obligatori ser mare. Ni ets més dona, ni necessàriament més feliç. Malgrat la pressió de les àvies i de tot allò que t’envolta, fins i tot de l’instint. Pressió demogràfica, en diuen. Hi ha moments meravellosos de connexió amb la mirada d’una nena, d’altres que somies de retrobar-te al mirall sense haver de pensar en la pisicó, la bata o el berenar. Cadascú –en la mesura del que pot– fa la seva tria. Mentrestant, algú li hauria de dir al Gallardón que millorar els índexs de natalitat passen per millorar les condicions laborals i socials de la dona, i no per tornar-la a lligar a l’estaca d’un embaràs no desitjat.