Diumenge d’estiu. Dia de paella en família. L’encomano allà on sempre, que ja ens coneixen. I mentre espero que parin taula per d’aquí a una estona, faig temps fugint de la calor que fa al carrer, i em demano què pot tenir de dolent beure una mica de cervesa ben fresca en un dia radiant d’agost?
És clar, que la cervesa sola, a la panxa buida, és com un mariner perdut en una barca davant la mar enfurismada, i necessita companyia.
Encara no han tingut temps d’acompanyar la cervesa que cau de la canella, daurada i radiant, que les olives de gentilesa, els cacauets i les xips, ja han passat a millor vida.
Fet i fet, no han fet més que obrir-me la gana, i ja que m’hi poso continuo amb uns musclets a la llauna i unes sardines escabetxades, que bé s’ha de notar que som a la platja.
La cambrera passa el drapet per eixugar les gotes condensades d’un plaer efímer, mentre em miro amb els ulls llaminers les croquetes de ceps que s’exhibeixen rodones i cruixents sobre el taulell de fusta gastat pel frec dels coberts.
Després d’engolir-les sense massa miraments, i per no caure de nou en la temptació voluptuosa d’una beixamel amorosida, desvio la mirada a una imponent truita de patates, gruixuda, melosa i amb aquell punt de ceba que aixeca passions, o no. Tan li fa, amb el darrer mos ja he buidat mitja canya, que reposa exhausta sobre la taula.
I la segona cervesa que cau, perquè ja em diràs tu com has de fer lliscar, gola avall, l’amanida de tomàquets amb seitons i els calamarsets a l’andalusa, amb aquell punt de llimona, que enamora.
Ara sí, ja sóc a punt per la paella. Qui més vol sangria?