Una de les coses més entretingudes de fer durant la pausa estival- més enllà d’untar-nos amb antimosquits- és mirar la gent de la platja.
Aquesta mena de formiguer acolorit que inunda cales i terrasses amb cares colrades o lletoses- segons el temps que fa que han abordat la costa i el grau de parentiu que tenen amb les gambes de Palamós.
Tots amb històries diferents a les espatlles, orígens diversos i treves de diferents formats, però compartint aquesta uniformitat que només concedeix la mort i la xancleta – que tot ho iguala-.
Cossos desmanegats, deixats anar sobre la sorra calenta. Professionals de la cadireta i els tapers de síndria, conviuen amb els espavilats que desen les tovalloles sobre les gandules més ben ubicades de la piscina de l’hotel abans d’anar a esmorzar.
Els adolescents turgents desprenen feromones i creuen mirades pel passeig marítim i les mares i pares atribolats recullen, encalcen i controlen uns plançons que sembla que són els únics que gaudeixen d’estar en família, mentre els avis- ja de tornada- s’ho miren de lluny. I els coneguts, no ho oblidem. Perquè no importa com de lluny vagis, sempre acabaràs trobant algú conegut.
Ai, l’estiu…aquest temps de pau… de respirar brisa tenyida de salnitre- quan en realitat és barreja de citronella i crema solar-, de capejar horaris encotillats- quan no hi ha res més rígid que l’hora de la reserva de la paella al xiringuito-, de postes de sol amb regust de compte enrere.
L’estiu enceta el temps de descompte amb gestos cansats, calor sufocant i el desig inconfessable de tornar a la pluja fresca i a la dolça rutina.