Avui, Dia de la Constitució m’obligo a posar sobre la taula el concepte de pàtria.

De la meva, de l’única que tinc. D’aquesta meva Andorra. D’aquesta Andorra que ha crescut desmanegada, acomplexada i prepotent amb els de fora i esquerpa amb els de dins.

Aquesta meva terra que no sempre ha sabut respondre als reptes més que a cops, que ha canviat a trompicons, a base de caigudes i exigències foranes, que ha intentat fer la viu-viu i molt sovint s’ha acabat enganxant els dits.
Aquesta Andorra, una part de la qual, encara mira les noves generacions d’andorrans de cua d’ull, amb la por que li treguin allò que només ha guardat per a uns quants.
Una Andorra que- malgrat tot- jo sento viva i desperta. Que palpita en la terra, que s’amaga en cada posta de sol, en tots els camins, en cada engruna de nosaltres. Un país amb els seus defectes i mancances, però també amb la seva riquesa, amb el seu orgull, amb la seva herència.
Avui, dia de discursos, de copets a l’espatlla i promeses de futur, em nego a creure que el país es fa als despatxos. Em resisteixo a conformar-me amb el que tenim i em prometo que aquesta terra és la que jo estimo, i la que vull fer gran, amb el meu esforç i l’esforç de tots els que la volem i la creiem possible. Pesi a qui li pesi.
Als que només li volen mal, als que la rebutgen per ingrata, als que només li volen el suc i cap penyora, a tots aquells els desitjo que acabin empassats pel seu propi parany.
A la resta, Bona Festa de la Constitució. Encara que no pengeu la bandera, encara que avui esteu a la platja. Que ningú és perfecte.