La confiança és d’aquelles coses que es desgasten, com un drap.
Quan estableixes vincles amb altres persones, una part de tu s’exposa. Però s’obre al mateix temps, permetent un enriquiment mutu: d’experiències, de confidències i de xarxa de suport emocional.
A la vida establim diferents tipus de relacions de confiança. Quan més dónes, més n’esperes, quan més t’exposes, més reps, però també més mal et poden fer. No som perfectes. I no sempre establim relacions amb el mateix grau de correspondència ni de reciprocitat.
A l’amistat, els paràmetres entre els quals es mouen uns i altres ens poden fer trontollar. Si algú parla malament d’un amic teu, el defenses? Li expliques després? Si saps alguna cosa que t’han explicat en confiança però que el pot perjudicar, li expliques? Calles?
Si tens un empleat que ha estat donant la cara per tu durant tota la crisi, el premies? El continues fent servir per tapar forats? Si tens un cap que ha estat fent mans i mànigues per aixecar l’empresa en temps difícils, l’ajudes? El deixes a l’estacada a la primera de canvi?
Quan acabes una relació et dediques a fer-te la víctima fent veure que no tens cap part de responsabilitat sobre el que ha passat? Hi ha gent per a qui la culpa sempre és aliena.
El desgast de la vida fa que el teixit de la confiança es vagi aprimant. Fins que es desfà entre els dits i ja és impossible de sargir. És quan t’adones que no val la pena mirar enrere. Només et queda recordar amb afecte però sense nostàlgia el que era però ja no és.
Perquè al final si no t’ha de deixar créixer, millor que no hi sigui.