“Tinc un pla per frenar la independència de Catalunya. Es complirà la llei. Estic convençut de la innocència de la Infanta, se’n sortirà.” Són paraules del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en la primera entrevista televisada que des del seu mandat ha atorgat a una cadena privada. Va parlar de Catalunya, del que no serà. De la sort que li desitja a la infanta imputada i va resoldre amb evasives la qüestió de l’avortament. Tampoc li van posar gaire difícil. Sembla paradoxal. La llei està per sobre la voluntat d’un poble, per sobre dels drets de les dones, però pot ser més o menys elàstica quan es parla de persones puntuals, de casos concrets, de gent influent, que tot just ha estat citada a declarar. A l’altre costat de l’escenari, François Hollande. Amb un bon embolic sota el llit, tot i que és un embolic que només el concerneix a ell. Mal pesi a la bugaderia mediàtica. Sempre que no minvi la seva capacitat de centrar-se en el que realment importa, i en aquest cas no parlo de l’amor. Sinó de les qüestions d’Estat. França distreta amb els embolics amorosos del president s’ha deixat imposar noves retallades i ajustos draconians. Estava pensant que potser Monsieur Hollande li podria presentar alguna coneguda seva a Rajoy. Potser aleshores estaria menys pendent de les coses de l’Estat i Espanya començaria a aixecar cap. A hores d’ara no confio en el criteri dels espanyols per escollir un cap d’Estat que no els porti de cap al desastre. Almenys Hollande sempre podrà dir que tenia el cap en altres coses. Ho dic per allò de tenir almenys una coartada.