Tu no vas posar mai els dits dins un endoll quan eres petit? Jo sí. I em vaig enrampar. I ja no ho vaig tornar a fer mai més. I ja està. Assaig error. Segurament el mètode d’aprenentatge més efectiu que ha existit mai. A vegades cal que ens deixin cometre errors per aprendre, i rectificar. Al costat de la feina hi ha una llar d’infants molt bonica. Amb jardí on els nens juguen al matí. Arrebossat de gespa i amb uns quants arbres. Però els troncs no es poden tocar. Estan embolicats amb matalassos de color blau. Que els nens no prenguin mal. Sobretot. A risc que no puguin notar la seva textura ni molt menys intentar pujar-hi. No sabia que un arbre era potencialment tan perillós com un endoll. No. No és un cocoter. Entenc que els hem de protegir. Faltaria més! Cotxets homologats, cremes de protecció solar, tisores sense punxa, sabates ergonòmiques… Però, sincerament, no passa res si t’esgarrinxes els genolls de tant en tant. Hem passat de la mirada distreta de la veïna a la viodeovigilància exhaustiva en tan sols 30 anys. Vacunes per a malalties extingides, forquilles adaptades de punta arrodonida, sucs sintètics procedents de concentrats congelats enriquits en vitamines perquè no mengen prou fruita, psicòlegs perquè no s’estressin del pas de p3 a p4… Quina mena d’adults estem educant? Criats dins una bombolla on no han de conèixer la frustració, on els exàmens es corregeixen en verd, on l’única autoritat que no es qüestiona és la seva. Moltes hores sols envoltats de tecnologia. Sense saber que la vida real és molt més hostil que uns dits dins un endoll.
La bombolla
9 set. 2013 | Uncategorized @ca | 6 comentaris
6 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Potser hem de tornar a coses més naturals, (sense de deixar de banda la ciencia).
¿Qué opines de les plantes medicinals?
https://www.youtube.com/watch?v=OI5iOv_d-nE
En realitat, posen matalassos als arbres perquè si un/a nen/a s’aventura a pujar i arriba a caure i es fa un cop al cap, la família de la criatura posarà una denúncia contra el Comú i/o la persona que se’n ocupava. Abans haurà anat a Urgències a exigir un TAC per veure que no hi hagi una lesió cerebral sota la aparença d’un simple nyanyo. I la criatura serà recompensada amb un happymeal tornant a casa.
I així és com eduquem personetes equilibrades.
A part de tot el que comentes, que no puc estar més d’acord.
Molt bé Maria, m’agradat el teu comentari.
http://www.youtube.com/watch?v=7Kg8m1oyWFs
Bon dia. Em diu sempre el biòleg Salvador Ulldemolins, que les coses naturals no tenen perquè ser inòqües. Hi ha plantes verinoses i remeis “naturals” que poden resultar ser pitjor que la malaltia. Tot i així, aquells que em coneixen saben que la meva farmaciola – en pes- no dóna positiu en un control de dopatge i que inclou més olis essencials que medicaments al·lopàtics. Aquest seria un debat molt llarg Josep. Sobre el poder i manipulació que en fan les farmacèutiques de la malaltia i de com ens relacionem amb ella. Queda pendent si et sembla bé, per un futur article.
Maria, d’acord amb tu. Ironia inclosa.
Suposo que canviar les coses comença sense remei per començar a canviar nosaltres. I això costa. Sobretot quan el nen malcriat és el nostre i els pares hiperprotectors som nosaltres.
Gràcies als dos per comentar
Bona tarda, no sé si aquest article va encaminat a medecina natural o no. Però, crec com a professional de l’educació que moltes vegades sobreprotegim els nens, sobretot en llocs com guarderies i escoles, perquè els nens no els pot passar res. Han de passar per la infància sense ni una esgarrinxada. Quan tens 25 o 30 alumnes en una classe, hi ha d’haver unes normes perquè si no, és fa difícil dur a terme qualsevol activitat i només aquest fet, moltes vegades ja comporta un trauma si el nen no hi està acostumat. Hem d’acceptar que han de caure des de ben petits i , el més important, han d’aprendre a saber-se aixecar i continuar el camí, tant físicament com moral.
Completament d’acord amb tu, Elòdia. Gràcies per la teva aportació 🙂