Jumanji

			<div class="et_pb_row et_pb_row_12">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_12  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_12  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Per qui no hagi vist la pel·lícula: uns nois es veuen engolits per un joc de taula macabre que els enfronta a proves cada cop més dures fins arribar al final del tauler, on, per sortir-ne vius i estalvis, i acabar la partida, han de cridar Jumanjiiii.

Doncs- com diu la meva filla- aquest serà el crit de guerra després del darrer gra de raïm de la nit del 31 de desembre. A veure si així, canviem de joc, perquè a mi aquest 2020- ja em perdonareu- no m’ha agradat gens, de fet, cada dia que passa m’agrada menys.

Fa uns dies que estic molt trista. Perquè no puc veure als amics com voldria, perquè m’ofega la mascareta, perquè no puc fer plans de futur més enllà de la propera trucada que et digui que has estat contacte d’un positiu. Perquè plou i fa fred, i no recordo l’estiu. Ni la primavera.

Perquè visc amb l’ai al cor, perquè pateixo per la mare, perquè em resisteixo a fer rebost de paper higiènic, com si comprar-ne fos un mal averany.

Perquè veig neguit als ulls de la gent. Pels negocis, per l’escola, sempre buscant un pla B, pel que pugui passar.

I sobretot perquè em falta el Lliteras, mira. Ell, que no gosava incomodar ningú, ens ha deixat a tots el que el coneixíem amb el cor dins un puny. I tot és gris. I els mesos cada cop es fan més costa amunt. I no dic res més, perquè sempre pot empitjorar.

Un any de massa comiats sense comiat. En el qual han sobrat males notícies i han faltat abraçades.

Un any que descompto, dia a dia, com un mantra. 11 setmanes i mitja, i ja serà fora. Per dins ja sento el batec dels tambors, cada cop més forts, que em criden: JUMANJIIII!