Jugar al carrer

			<div class="et_pb_row et_pb_row_5">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_5  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_5  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

A Barcelona, estan posant en marxa tot un seguit de mesures perquè els nens tornin a jugar als carrers. Es retiren els cartells de prohibit jugar a pilota, es talla el trànsit els diumenges i s’impulsen accions per tal que la canalla torni a fer ús dels carrers i les places com l’espai social que mai hauria hagut de deixar de ser.

I és que en una generació hem passat de córrer pel rec, menjar pipes al pedrisset de la plaça del poble i anar en patins pels jardins de la casa del Benefici, a tancar les nenes i els nens en esplais, ludoteques i extraescolars de tota mena perquè, precisament, no s’estiguin pel carrer.

Òbviament, no es tracta de fer una anàlisi simplista i concloure que la vida era millor amb els nens grimpant pel Puial sense control. Ja sento les veus de mares i pares amoïnats davant el risc que cotxes, drogues, alcohol i exclusió social puguin malmetre els seus plançons si no tenen vigilància de professionals.

Però, no puc evitar una certa nostàlgia en recordar les tardes a la plaça, al parc o al rec, quan la ciutat -no tant ciutat com ara- era un terreny obert a l’experimentació i a l’aventura. És clar, que aleshores -a diferència del que passa ara- no estàvem mai sols.

Si et veia una veïna fent alguna malifeta ja en podies estar segura que abans que no tornessis a casa, ta mare ja n’estava al corrent. Avui, per tornar a jugar a la plaça, cal que la gent, i no només els infants, tornem a fer-nos nostre l’espai públic. I de retruc, que ens tornem a sentir concernits amb la gent que ens envolta. Encara que no ens coneguem. Per tot cal un primer pas.