Sempre ha estat reconfortant això de creure’ns únics i irrepetibles. La reina de la casa, el nen de la mare… però mal li pesi a l’ego, ens assemblem més del que ens agrada reconèixer. Dones i homes d’arreu del món no som tan diferents com ens agrada fer creure. Tots busquem les mateixes coses, per camins sovint equivocats, i potser és aquí on rau la diferència. Però els objectius són sempre ben semblants. Abraham Maslow ho tenia clar i va fer un dibuix perquè ho entenguessin fins i tot aquells que es resisteixen a barrejar-se amb la resta de mortals. Volem tenir les necessitats bàsiques cobertes, necessitem afecte i seguretat, i un cop tot això està satisfet, i només aleshores, comencem a pensar en allò que ens envolta. Tots necessitem respirar, dormir i pixar. Tenir un lloc calentó on estar, on sentir-nos segurs i protegits i prou recursos per menjar de forma periòdica –un mal hàbit com un altre qualsevol–. Tots necessitem que ens estimin, i estimar. Encara que no tots trobin la persona adequada ni la manera correcta. Tots volem que es reconegui la nostra vàlua, la nostra feina, els nostres actes, i alguns, fins i tot busquen créixer a través de l’autorealització. Maslow també va trobar qui li va dir que es fiqués la piràmide per la part que punxa, dient que no tothom és igual, que grans artistes van passar gana i que això va esperonar la seva creativitat. I també tenien raó. En el fons, segurament el que passa és que hi ha qui se sent massa petit si li diuen que només és una onada en un gran oceà. Una efímera i irrepetible part d’un mar com-partit.
