Un crit de ràbia, però també de por continguda. Molts diaris han reproduït les vinyetes que han costat la vida a dotze persones, molts altres, però, no han volgut exposar –i ho entenc– els seus treballadors a l’amenaça terrorista. Aquest ha estat un atac contra la llibertat d’expressió. Contra la possibilitat de ser d’una manera diferent al que els radicals imposen. I això no té res a veure amb cap religió. La desraó s’acarnissa a Occident. Fa anys que milers de dones i homes musulmans són violades i assassinats diàriament, milers les persones que viuen amb por, per no ser prou com cal, per pertànyer a una minoria ètnica, per simplement aspirar al lliure albir.
Occident desperta, però encara no ha sabut reaccionar. No hi ha cap altre argument que la por. I no ens ha de vèncer. Ni hem de deixar que altres l’utilitzin en favor d’uns interessos particulars. Manipuladors i feixistes, en menor o major grau n’hi ha a banda i banda de la frontera ideològica.
Hem de ser més conscients que mai de la necessitat de disposar d’uns mitjans lliures i valents que puguin fer la seva feina sense por a ser massacrats, i en menor grau a ser emmordassats com alguns pretenen. El primer pas cap a la barbàrie és pensar que hi ha temes dels quals no es pot parlar, coses que no s’han de dir i pressuposar que hi ha qüestions que és millor que no surtin a la llum. No hi ha innocència en la censura.
Molts dels que aquests dies han condemnat l’atemptat també són responsables de posar un gra de sor­­ra contra la llibertat de premsa. No ho haurien d’oblidar. I nosaltres tampoc.