Mentre els dies van passant la indignació i la impotència se succeeixen. Cues davant els caixers, empreses, grans, petites i minúscules que han hagut d’aturar la feina per posar al dia –no sense dificultats– tot el paperam dels bancs. Inquietud davant les nòmines que passen per aquesta entitat, incertesa dels treballadors, que –promeses al marge– no tenen cap xarxa sota els peus. La resta de bancs, uns amb més motius que els altres, amb el cor encongit no fos cas que hi pogués haver res més que els pogués esquitxar a ells. La ciutadania, els que treballen amb altres bancs, ens ho mirem amb recança, sense saber per on començar i amb el neguit que tot plegat no acabi sent un castell de cartes que caigui sobre els nostres caps. I mentre els rumors salten, i la gent s’espera, les reunions es mantenen i s’intensifiquen per poder trobar una solució a un problema que ens pot arrossegar a tots plegats a un canvi de model. Aquest sí, definitiu. Tota la banca haurà de sumar esforços –encara que no els pertoqui– el govern haurà de gestionar els llocs de treball de prop de tres-centes persones que fins ara pensaven que tenien la feina segura i que –per desgràcia de les polítiques que hem anat implantant fins ara– no marxaran a casa seva perquè això és casa seva. Només espero que mentre els capitans dels vaixells ens comminen a conservar la calma no hagin estat tan covards i mesquins d’haver aprofitat els marges d’una informació privilegiada per retirar els seus fons personals i assegurar que almenys ells no tindran res a perdre. Per la resta, tot és qüestió de temps. D’espera.
‘In albis’
23 març 2015 | Uncategorized @ca | 5 comentaris
5 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
No hi han dos conceptes més allunyats un de l’altre que “les persones” i “els bancs”i tant propers un de l’altre com els mateixos.
Experiència dels darrers temps,com d’altres conceptes que amb menys de 7 anys han variat a bufetades.En una crisis el comportament humà s’enrareix ,això no ho dic jo,m’ho va explicar un argentí que va passar successivament 3 “corralitos”.I en una “guerra mundial” no declarada com la que sembla que vivim,els bancs decideixen amb qui fan tractes i mala llet si t’enxampen (ètica a part),o dit d’una altra manera insistint en un altre missatge anterior “si no sabes torear Manolete por què te metes”.
Felicitacions per la reflexió Fara!
Com bé dius, als bancs els hem cedit el poder de decidir amb qui es fan els tractes. Usen els diners, jo prefereixo parlar d’esforços (és menys abstracte), a qui els ofereix més credibilitat per recuperar i multiplicar els nostres esforços, amb l’únic objectiu de que per la llei del mínim esforç, valgui la redundància, d’altres congèneres hagin de dedicar-nos un màxim d’esforços en el futur, per a quan nosaltres els puguem requerir. També per la llei del mínim esforç, i jo hi afegiria que de la irresponsabilitat, acceptem col•lectivament, sense la més mínima recança voler saber a qui, i per a què, els bancs, en el nostre nom, intercanvien esforços amb desconeguts, i com ho fan. Oi que no cal que en posi exemples?
Aquest sistema, mitjançant l’abstracció del concepte diner, que debilita la possibilitat de reflexionar en el detall de com funciona la nostra societat, ens acaba fent còmplices de la nostra pròpia desgràcia. El camí, tot i que millorable, existeix: Banca ètica. Jo el voldria per a la meva estimada Andorra. Si la situació bancària continua degradant-se, el caldo de cultiu podria estar servit per poder fer d’Andorra, el país de la pau i de la ètica en els negocis i les inversions. En la meva prospectiva, és el futur de la humanitat, o és així o a llarg termini no serà. Els primers guanyen, els demés només podran que copiar-nos. El know-haw i el prestigi cotitzen a l’alça, vaja que ens multiplicarien els esforços que puguem fer i també la concentració de serotonina. Win to win. Tenim una oportunitat única. Reflexionem-hi!
Ai! que em fico vermella!JD1 no totes les meves “reflexions” són tant hàbils (ara de pas remoc la cua presumint).Lo de win to win,si us plau no m’ho recordis que porto un disgust!!!.
Ara seriosament sense els articles de la Noe els dilluns serien molt més tristos.
Molt menys interessants… 😉
Lo del win to win, no ho pillo… xro és iwal.
“win to win” frase de l’Artur Mas.