Demà és el dia europeu per la igualtat salarial entre dones i homes.
Demà, com cada 22 de febrer, tornarem a sentir a parlar de la bretxa salarial i de les desigualtats que es generen de manera sistèmica. I farem veure que aquí aquestes coses no passen.
I ens posaran sobre la taula els mateixos comentaris estereotipats i recurrents, fets des de la percepció d’una realitat tant interioritzada que ens impedeix percebre-la.
Com la gravetat, que, malgrat no ser-ne conscients, ens fa caure pel seu propi pes.
Dies en què llegirem comentaris indignadets, que rebutgen les quotes perquè – argumenten- forçar l’entrada de dones en àmbits tradicionalment masculins, juga en contra de la meritocràcia.
Oblidant que potser és precisament el contrari. Que moltes dones talentoses s’han ignorat pel fet de ser dones. De ser invisibles.
Ignorant que potser s’han anat posant homes -sistemàticament- en llocs de responsabilitat al marge de la seva vàlua perquè s’han obviat les opcions femenines: perquè no s’han tingut en compte, perquè no compten en les travesses, perquè la maternitat i les seves servituds tenen massa sovint nom de dona i les cures- tothom ho sap i és profecia- estan renyides amb la productivitat.
Per això és tan important posar en valor la feina de les cures, i compartir els plançons de manera equitativa- per tal que deixi de ser un greuge ser dona en edat reproductiva.
Al cap i a la fi, tard o d’hora, caldrà fer entendre que el pastís ha estat i és un, i que la paritat no consisteix en treure als homes el que tenen, sinó de tornar a les dones el que – en justícia- ens pertoca.