Aquesta mena d’híbrid aterridor que respon al nom de Mercozy ja es va encarregar, ara fa uns dies, de dinamitar-nos les festes. Embotida en un vestit envellutat de números vermells, ens deia –no sé fins a quin punt compungida– que la cosa va per a llarg, que aquest any els torrons tindran regust de serradures i que el cava serà de mentida, tot just aigua bruta amb bombolles. Deixem enrere un any dolent. Un altre any dolent. Què hi farem. Ens hi posarem bé, que el 2012 diuen que tampoc serà bo. I saps una cosa? Que ja no m’ho crec. No crec, ni estic disposada a assumir dòcilment que l’economia pugui determinar fins aquest punt el curs de la meva vida. Potser sí que tinc menys diners. I és cert que els estalvis han minvat. I que a la feina les coses tiren, però que podrien anar més bé, i tots ho sabem. Encara rai que la cosa aguanta. Però malgrat aquest neguit, que hi és, continuo estant envoltada de gent meravellosa a qui estimo i que m’estima. Tinc prou salut per mirar la vida a la cara, dues mans per treballar i un cap prou clar per parlar alt i fort i adonar-me que en aquests moments grisos també hi ha un munt de coses per les quals val la pena lluitar. Més enllà dels mercats, de l’euro, dels acomiadaments, de les retallades, de la mediocritat d’haver-nos cregut durant massa temps que la felicitat estava en un compte corrent i no dins el nostre cor, m’adono que al nou any només li demano una mica de coll per superar aquest mal pas i prou coratge per posar un granet de sor­ra per fer d’aquest bonic país un lloc on valgui la pena viure i pujar els nostres fills.