Intento escriure la columneta mentre el mòbil –malgrat estar silenciat– no deixa d’escopir sorollets i vibracions. S’incomoda perquè no li faig cas. Normal, està molt malacostumat.
No vaig enlloc sense ell, m’acompanya allà on vaig. Si surto un moment puc deixar-me els diners, les claus i el cap, però el mòbil va ben calentó a la butxaca.
Telèfons intel·ligents, en diuen. Aquests que et lliguen a estar connectada sempre i a qualsevol lloc. Que t’obliguen a estar pendent dels seus tuits, dels seus piribibs i de les seves llums impertinents. Sí, t’obliguen, perquè jo no he trobat l’esperit de tancar-lo. No encara. I no em queixo. Reconec la seva practicitat.
Pots enviar informacions, demanar contrastos d’opinions, tancar entrevistes, fer recordatoris i convocar reunions. L’inconvenient és que a qualsevol hora t’arriben comunicats, esmenes a revisar i trucades per retornar. Res no és perfecte, oi?
Per això, els dies que, com avui, necessito una mica de silenci, m’adono del soroll que genera. De la nosa que fa. Del neguit que em fa estar pendent de qualsevol inter­rupció. No ho sé. Tot i ser una malalta d’hiperconnectivitat hi ha dies que només vull silenci.
Un silenci que sembla que ens ha engolit, i que quan no ens el roba el mòbil ho fa la música d’ambient, les converses de cafè o el nostre neguit a estar sempre reaccionant a tot.
Potser tot plegat no es redueix a treure el so, sinó a tancar l’aparell, encara que el fet de pensar-ho em provoqui esgarrifances. De vegades cal ser subversiu de debò per poder tornar a pensar amb claredat.
Segur que hi ha alguna aplicació per a això.