A ulls de França ja no som un paradís fiscal, i ben aviat als ulls del món, deixarem de ser aquell forat negre on amagar l’objecte del desig de les hisendes públiques internacionals. Mentrestant, el país ha deixat de ser un paradís, si és que mai ho va ser. Quan eren pocs i més o menys ben avinguts –que el temps a vegades sembla que faci estralls en la memòria– hi havia fred i misèria. Famílies que vivien separades bona part de l’any ja que mentre uns guardaven la terra, els altres es buscaven la vida a banda i banda de la frontera. Amb la riquesa va arribar el desgavell. I el fill de la minyona va oblidar el que costava de guanyar el pa, i va pensar que tot s’hi val, perquè al cap i a la fi, el que comptava –el que compta encara ara– és perpetuar l’espècie i no deixar que ningú més mengi del cóm si no volem tornar a passar gana. Com aus de rapinya vestides d’Armani han rossegat fins la darrera engruna. Sense pensar en el demà, sense preocupar-se de ningú –que els de casa ja s’espavilaran i els de fora ja tornaran a casa seva si no estan contents–.
Massa sovint sento que hem perdut l’oportunitat. Més enllà de la cobdícia, era massa fàcil implementar un marc legal que garantís la solidaritat. Ser pioners per la gestió dels nostres recursos naturals, per la integració dels nouvinguts, per l’estima a la nostra tradició i respecte a la de l’altre. Capdavanters en educació, sanitat i conciliació. I en comptes d’això, ens trobem una colla de hienes barallant-se per arravatar-se la darrera polsosa despulla del que hagués pogut ser, el més semblant al paradís.
