“Nos tocaba crecer, vaya si crecimos. Cada vez con más dudas, más viejos, más sabios, más primos.” Joaquín Sabina (Alivio de luto). Ens fem grans –tant si ho vols com si no–, i m’imagino la vida d’aquí a deu anys, i no puc evitar un cert sentiment de vertigen, i penso que cada cop tinc més seny, que cada cop tinc més experiència i que, malgrat tot, em continuo equivocant on i com ho he fet sempre. Això sí: ara sé on m’equivocaré amb antelació. És el que et dóna l’experiència. Veure a venir la patacada. I recordo aquell anunci d’ai­gua mineral que deia allò de No pesan los años, pesan los quilos, i jo me’n ric i reconec que sí, que sí, però que totes dues coses pesen. I cada cop tens més anys, i cada cop peses més… i la cosa no fa pinta de millorar. De fet, segur que no millorarà. I a mesura que passa el temps no tens les coses més clares, sinó que les tens més assumides. I et sorprens quan surt de la teva boca alguna d’aquelles frases horroroses que odiaves sentir dir als teus pares. I ahir, mentre intentava dormir, recordava com era allò de viure sense targeta de crèdit, telèfon mòbil i internet, i em demano com m’ho feia per combinar la festa i la feina sense gaire desgavell. I miro al meu voltant i els companys de classe la majoria tenen fills, i la resta –els que fugien del compromís– tenen hipoteques. I dubtes de tot allò que abans tenies tan clar. De fet, jo continuo dubtant de tot. I t’adones que les decisions que prens tenen conseqüències, i que triar un camí, no és res més que descartar la resta d’opcions. I ho fem. Sense plorar gaire. En el fons, som herois.