Fes que sembli un accident
Aquests dies es pot trobar a les llibreries el segon volum de les memòries de qui va ser president de la Generalitat entre el 1980 i el 2003, el convergent Jordi Pujol.
Unes memòries que, sembla, estan produint força urticària. Sobretot entre aquells que, per un motiu o un altre, no en surten ben parats.
El darrer a gratar-se ha estat el dirigent socialista i actual defensor del poble, Enrique Múgica, de qui Pujol diu que el va sondejar per trobar un relleu militar al president Adolfo Suárez. “Política-ficció” –diu Múgica.
Més enllà de l’anècdota, el cert és que es troba a faltar alguna mena de llibre així a casa nostra. S’imaginen que finalment els excaps de torn expliquessin tot el que els passava pel cap i pel despatx els dies previs a una moció de confiança? O com va anar –de veritat– l’arribada i la sortida de la Caixa de Pensions a Andorra? O les trucades, retrucades i missatgers que portaven noves sobre Europa i la seva percepció sobre el nostre contraban?
Qui no compraria un llibre on s’arrepleguessin les converses de cafè entre consellers exaltats, els SMS que es reben –rebien– al Consell, els murmuris de la sala dels Passos Perduts? O millor encara, una guia per entendre els enrevessats i entortolligats nusos interrelacionals de molts dels integrants de la classe política nacional, que militen en un partit on tenen més enemics que amics, que opositen contra cosins i nebots, que discuteixen en família el que concilien en congressos.
No sé per què, però crec que al final l’autor del volum s’acabaria morint, i no només d’èxit.
Això sí, semblaria un accident.