Les mares (i pares) som els principals enemics dels nostres plançons. Els callem amb telèfons mòbils quan no paren quiets al restaurant, els deixem que es passin hores amb la tauleta, els obrim un canal de YouTube perquè tothom vegi que espavilats que ens han sortit, els acompanyem a extraescolars maratonianes i els protegim i sobreprotegim contínuament, mirant d’arrenglerar a un costat del camí qualsevol pedreta que els pugui fer nosa.
I així anem fent, amb un gran desgast per part nostra, perquè fer-ho malament també costa molt d’esforç –i conseqüències devastadores quan arriben a l’adolescència–. A aquell nadó tan bonic a qui procuràvem no importunar, el trobem frustrat i rabiós quan la vida no li dona el que vol.
Aquella nena hipersexualitzada que feia taaaaanta gràcia en biquini imitant la Rihanna, ara pateix bullying a classe perquè els seus companys se’n riuen. Els nens que sempre s’ho han trobat tot fet, no entenen per què els pares no sempre poden estar a la seva disposició i se senten deixats de banda sense plantejar-se, però, en cap moment, que potser ara els toca a ells fer un cop de mà.
Estem criant nens egoistes i còmodes, acostumats a tenir-ho tot ara i aquí. A rebre, sense cap esforç a canvi.
Estem oblidant que educar és donar eines per a un futur incert, capacitat de resiliència i –si pot ser– formar persones útils per a la societat.
La maternitat tardana, el descens de nombre de fills, les dificultats del món que ens ha tocat viure, la manca de referents, ens predisposa a fer d’helicòpters, però, o posem seny, o acabarem fent d’ambulàncies.
Afegeixo el comentari d’aucrepuscular al Diari d’Andorra:
Tot comença aquell dia en què escoltes un batec taquicarditzat . Mentres la teva parella o l’acompanyant de rigor diu veure una tita quan resulta ser un braç en l’ecografia de la primera setmana (esglai de rigor). Continua amb l’expulsió amb la sorollosa caiguda d’una barreja de mocs gegants i cubell d’aigua, en el millor dels casos de l’esforç no ha caigut cap femta. Sorpresa!, la carona que s’apropa arrugada, blavosa i plorant és nena,i apunta maneres.
Primeres hores:PÀNIC; visites de sogres, amics,familiars (que no és el mateix que les sogres). Tothom pendent de les vostres capacitats “innates” sobre la maternitat/paternitat.Hay que joderse!.
Fem un salt temporal. Toca l’aprenentatge, mentres tu encara dubtes de si sucar el pa al plat li indiques a la teva filla com ser un ésser humà civilitzat i social (vull fer un record especial a la mare del Trump).
La Pava. Quan ja creies que tot estava encarrilat, arriba l’atac sorpresa de les hormones. Aquella nena de cabell arrissat ros, t’odia. Estupor, dubtes d’on vas fallar en quin moment, la culpa és del pare o meva?.I arriba el GRAN moment d’engegar-la (en el millor dels casos) a estudiar ben lluny, Barcelona? Millor Tolouse!.(esglai de rigor i crit de victòria). Curiosament el primer any passa de l’odi a l’enyorança, recorda els teus macarrons, critica compulsivament la higiene dels seus companys de pis mentre li recordes que la roba blanca millor netejar-la a 90 graus i les calces a part a mà. Potser res està perdut, el que has intentat inculcar durant els primers anys a foc ha quallat.
Rebufa portem més de 3 nòvios i 1 xicota (sols una fase). Els dos primers de la
“bandelierure” el tercer un mil:lenial. Aquella nena que ja va sortir amb el crit a la boca resulta que en la seva pre maduresa fa passar per casa a possibles parelles estables, compte i vigila no
t’encarinyos per què passen i s’intercanvien com els cromos al pati de l’escola.I els estudis?, una mica com la resta res vocacional fins que la deriva arriba a l’últim i veritable final de l’etapa de gallines lloques, ho saben ho noten i llavors tremolen per què la vida de veritat,el primer vol en solitari quasi és una empenta.I dubtes (una vegada més) l’he preparada per a aquest món boig que ni jo aquestes alçades sé com funciona?. Sí, companya. Tota la preocupació va valdre la pena, sobretot per què en el seu primer fracàs va aixecar el cap, amb rinxols daurats amb aquella aurèola que et sona tant . Podeu estar tranquils. Finalment ni helicòpters ni ambulàncies, esteu aquí sols per acompanyar-los.