Les medalles són una d’aquelles coses que gairebé tothom està disposat a penjar-se de la jaqueta.
El reconeixement, els honors, la gratitud pública, són d’aquelles llaminadures, sovint enganyoses i embafadores, que poden malmetre més d’una bona intenció.
Que de fet, s’encarreguen de malmetre les bones intencions en molts casos.
I és que sempre ha estat més fàcil rebre elogis que posar-se a la feina, i a més, resulta menys cansat.
Per això, el que sovint costa més de trobar, són persones que se les vulguin guanyar les medalles, o més difícil encara, que les guanyin i no les reclamin.
És clar que per això s’han de tenir ganes de treballar, i això acostuma a ser més complicat.
Quantes vegades, en el decurs del dia, ens trobem amb un o altre conegut pel carrer i es repeteixen els mateixos discursos, sobre com passen de de pressa les vacances, que bé s’està a casa sense fer res i què cansats estem.
De fet és una de les teories que s’expressen en el llibre ”Bon dia mandra”, que tira per terra tots els bons propòsits d’eficiència en les empreses.
Com fer que sembli que fas que treballes sense cansar-t’hi gaire.
Tot un repte, que si tots posem en pràctica aconseguirà que acabem de malmetre el que ens envolta.
Tot i que ben mirat per fer segons què, potser hagués valgut més la pena no anar a treballar aquell dia.
Perquè, què hagués passat si qui va calcular per on havia de sortir el primer forat del túnel del grau de la sabata s’hagués quedat a casa? Doncs que ens hauríem estalviat un munt de diners i les cues a la Massana s’haguessin solucionat molt abans.
I si qui va enviar la sol.licitud del Madriu com a patrimoni de la Humanitat hagués enganxat la grip? Doncs segurament que ara els polítics no tindrien tanta feina a trobar una excusa per fer-se enrere i qui sap si a Escaldes-Engordany hi hauria avui una llista liberal lluitant per les comunals.
I nosaltres rai, el pitjor és quan t’adreces als organismes públics que són els que hem triat perquè defensin els nostres interessos i gestionin en pro de la col.lectivitat i et trobes que no hi ha pressupost per segons quines coses, i sí per d’altres, com canapés, representacions a l’exterior i informes d’assessors fets a mida del client.
I aleshores et demanes, si això de treballar al servei públic, és una feina o un premi per no sé ben bé què.
Però no farem llenya del caigut.
A poques hores de començar una nova campanya electoral farem acte de fe davant les professions de fe dels diferents partits. I intentarem creure que els emparen les millors de les intencions. Que realment volen treballar per a nosaltres i que a partir de l’any vinent posaran tota la carn a la graella per aconseguir-ho.
Mentrestant, uns quants votaran a la batllia. Perquè qüestió de fe al marge, no volen que els escalfin el cap