Els bancs publiquen sense rubor els seus beneficis. I no n’estan contents perquè aquest any no han guanyat tants diners com l’any passat. Hi ha crisi, es veu. Potser sí que ens haurem de començar a preocupar si la banca deixa de guanyar prou diners. Perquè si la banca s’enfonsa, ens n’anem tots al carall. Avui, la banca paga nòmines, dóna aire a les institucions, gestiona molts dels nostres deutes, dels nostres somnis i dels nostres projectes. Si més no, dels que necessiten finançament. La majoria, sense targetes de crèdit, viuríem només la meitat del mes, mentre les empreses petites fan cua per renovar amb un somriure incert les pòlisses de crèdit, sense saber quan milloraran les coses, mirant de mantenir la situació amb més o menys comoditat però en qualsevol cas precària, pendents del que pugui passar i del temps que aquesta situació es perpetuï. Una estratègia –la dels grans interessos econòmics– tant deshonesta i legal com qualsevol altra, que està aconseguint que cada cop la majoria siguem més pobres i que una minoria de rics sigui cada cop més rica. Mentre mirem el cel pendents si ha de caure sobre els nostres caps, ens vaticinen dos anys terribles sense cap solució aparent, més enllà del ja sabut que ens hem d’estrènyer els pantalons. Quins pantalons? Si els duem ja a mitja cuixa? Mentrestant, com un Ebenezer qualsevol, la banca recapta la nostra misèria a bocinets. En forma de co­missió, per tinença de targetes, per descobert, per obrir un compte, per tancar-lo, per respirar. Culpa nostra que vam vendre l’ànima i ni tan sols vam demanar el preu.