1fffd manifestTinc la sort de poder assistir de tant en tant a actes culturals i socials de tota mena. Conferències, taules rodones, presentacions públiques, mítings polítics, i com no, els lliuraments de premis.

Aquelles trobades que reconeixen per diversos motius la tasca d’una persona o d’un col•lectiu.

Però no ens enganyem, en molts casos, el premi serveix com a esmolet de les vendes: és el que passa en molts premis literaris, dissenyats per estimular la compra de volums o augmentar el renom dels autors de la casa, o els premis que pretenen que els guardonats -en gratitud -facin a partir d’aleshores alguna cosa per merèixer-lo, recordem sense anar més lluny el darrer Premi Nobel de la Pau.

Val a dir, però, que en la majoria de casos, siguin més o menys discutits, la majoria de premis són merescuts, i també, que en la majoria de casos és bonic, que en una societat tant sovint mesquina i egoista algú decideixi de forma individual o des d’un col•lectiu agrair als altres la feina feta, el talent o la generositat.

Afortunadament, la majoria de premiats, mereixen el guardó i acostumen a ser, cerimònies boniques i plenes de bons sentiments- excepte per aquells que pensaven que el premi hagués estat millor en les seves mans-.

És bonic veure com la societat reconeix la feina de les persones que s’ho mereixen, però, si és a més com ahir, en el lliurament dels premis Àgora, quan els guardonats són persones que estimes i respectes profundament, aquesta sensació es multiplica i amplifica, convertint l’acte en una cerimònia especialment emotiva, malgrat el mal de peus després d’estar més de dues hores dempeus.