L’espècie humana està programada per reproduir-se i sobreviure, encara que sigui en condicions extremes. Només cal veure com la desesperació empeny cada dia centenars de persones a una mort incerta vora les costes de Lampedusa. L’espècie humana està programada per protegir-se de tot allò que l’obliga a sortir de la zona de confort. Només cal veure la indiferència davant la fossa comuna en què s’ha convertit el Mediterrani. La mateixa laxitud d’aquells que ens ho mirem sabent del cert que no hi ha ningú conegut entre les llistes de morts que sembla que ningú es preocupa de confeccionar. Aliens al dolor dels altres. Inframón que pareix i mor en pasteres. Com si el dolor aliè no ens toqués, com si les barbaritats que passen a tocar de casa sempre tinguessin la justificació de la malaltia mental aïllada i transitòria per tranquil·litzar-nos i deixar-nos clar que això no deixa de ser un fet aïllat i de difícil repetició. Fins que torna a passar. Com l’altre dia a Barcelona. No vull parlar del paper dels pares, de la ceguesa de l’escola, de la indiferència dels companys. Només un moment de reflexió per mirar endins i adonar-nos que tot plegat, entre la barbàrie mediàtica, només era un nen de 13 anys abraçat al professor de gimnàstica que plorava aliè a l’Abel, un mestre de 35 anys que només volia fer la seva feina, dessagnat als seus peus. Mentrestant ens anem acostumant a tot. Al degoteig de males notícies de BPA, als ansiolítics, a la incertesa, acomodant-nos al caire de la finestra. Sense mirar avall, com funàmbuls sense xarxa pensant ja en les vacances d’estiu.
Ja teniu raó i tota la del món. Però si no fos així nos fariem el harakiri tal i com esta el món i la societat
Ben cert. Parlem-ne, del dolor.Igual que la funabulista de cabells flamejants sols intentem al meu parer guardar l’equilibri davant de tots els imputs que rep de tragèdies que més o menys properes li arriben en forma de crits esferaïdors.De tant en tant gira el cap i mira el dolor d’un altre de fit a fit, rapidament és recol.loca per mantenir-se a la corda.No és que no li importi el cementiri del mediterrani o tots els horrors africans , o com illencs es queden sense casa ni pàtria pel escalfament de la terra.Sols intenta mantenir-se amb equilibri a la corda,per què molt probablement de ‘ella en depèn algú altre.Del dolor passem al perdó,que no a la indiferència.I del perdó a la màxima de la supervivència humana.
https://www.youtube.com/watch?v=jWFb5z3kUSQ
Precisamente para inhibirnos,cauterizarnos y deshumanizarnos están los medios de comunicación y entretenimiento actuales.Mientras nos llenan la cabeza de cultura de la violencia,sexo,armas,enfermedades de diseño,drogas y muerte a gogo,la sensibilidad del humanoide del siglo XXI cada vez más indiferente……quizá precisamente se trata de eso,de que cada uno mire hacia otro lado cuando las desgracias acaecen al vecino,hasta que irremediablemente nos toque a nosotros……