Els joves, els països en vies de desenvolupament i les dones. Som la baula dèbil del sistema. Aquella presa fàcil de subjugar, de trencar, de convèncer. I això ho té molt estudiat la indústria del tabac, que en els darrers anys ha multiplicat els seus esforços –i incrementat les inversions publicitàries– per convertir en fidels addictes els clients més manipulables, els més pobres i… les dones. S’ha volgut amb premeditació i traïdoria associar la imatge de dona fumadora al trencament del rol tradicional amb referents com Marlene Dietrich, Sharon Stone o Uma Thurman que destil·len fum i glamur com si totes dues coses fossin, no només compatibles, sinó conseqüència l’una de l’altra. Com si les dones en tinguéssim prou d’encendre un cigarret per deixar enrere el pes del patriarcat. Fent-nos creure que una dona transgressora i alliberada ha de fumar, encara que això la faci una addicta. Ves quina paradoxa! Amb el temps actuem convençudes que el risc de patir un càncer és millor que engreixar-se, enganyant-nos, pensant que és més fàcil fumar per gestionar l’angoixa que mirar de posar una mica de justícia i paritat en la nostra vida. Al final, quan et mires de veritat al mirall, no és l’Audrey Hepburn qui et somriu innocent des d’un impecable vestit de Givenchy mentre aixeca una sofisticada broqueta entre els dits de setí. És una dona, cansada de córrer, amb un grapat de números per una angina de pit o un càncer de pulmó, arrugues prematures i mal alè que es gasta 900 euros cada any en fum. I encara hi ha ànimes de càntir que diuen que ho fan perquè volen.
