Tot i que encara som lluny de les eleccions, la campanya no havia estat mai tant present com ara.
Serà perquè a manca de tren bones són les vies, encara que siguin d’aigua, o perquè amb el daltabaix econòmic mundial a vegades sona bonic pensar en una fugida endavant.
Explica avui el cònsol major d’Escaldes-Engordany, Antoni Martí, en una entrevista a el periòdic d’Andorra, que aquesta vegada els electors no voldran comprar fum. Tot i que jo crec que el que volia dir és que aquesta vegada s’ho miraran dues vegades abans de comprar el que sigui.
La desolació econòmica entre el petit empresari, el descontent de bona part del funcionariat – que els preguntin als treballadors del centre penitenciari o als bombers- i en general la incertesa d’un futur no gaire alentador determinarà que el nivell d’exigència amb el candidat sigui més alt que mai o que no sigui.
Potser aquesta serà la part bona de la crisi. La que farà sortir cares noves, polir discursos i per una vegada buscar solucions concretes a problemes concrets.
És clar que suposo que tampoc és fàcil per una classe política que veu com les joves promeses es van retirant a l’edat de començar a treballar de debó.
Per a molts els és més rendible dissimular-se entre els candidats d’una generació perduda, sense risc a la seva professió, al seu nom, i el pitjor del cas és que segurament tenen una bona part de raó.
Hem estat massa temps sense significar-nos, fent l’andorrà, també dins de casa, per no perdre cap part d’un pastís que o bé ara ens posem a cuinar tots de nou, o ens acabarem tirant les engrunes pel cap.