Haver perdut pes en els darrers tres mesos de manera involuntària, patir llacunes de memòria o caminar amb més dificultat que abans, són alguns dels indicadors que poden orientar les persones grans a saber si es troben en situació de fragilitat.

El servei d’atenció primària ha dissenyat un autoqüestionari amb quatre o cinc preguntes que permetrà a la gent gran fer-se una primera idea del seu estat. En cas que detectin que poden ser fràgils, podran anar als centres d’atenció primària perquè allà els facin una valoració més detallada.

Sempre he pensat que tota la inversió que es faci en prevenció de la salut és una bona cosa. Perquè estalvia diners –és cert– però sobretot perquè estalvia patiment. Aquesta campanya tan encertada, però, m’ha fet pensar en una altra mena de fragilitat.

Darrerament he tingut l’oportunitat de parlar amb supervivents. Persones valentes, que malgrat la fragilitat inherent a l’ésser humà, han demostrat ser capaces de superar situacions extremes. Aquesta és, segurament, una de les característiques més sorprenents de les persones. Aquesta capacitat de fer-nos fortes, quan van mal dades. D’encarar vivències traumàtiques i de continuar endavant. Resiliència, en diuen.

El problema és que moltes d’aquestes situacions són de més bon portar acompa­nyats, i molts d’aquests camins solen ser solitaris. Seria bo tenir un autoqüestionari per avaluar la fragilitat de la nostra ànima. I disposar d’atenció primària per no acabar-nos d’esquerdar.

Deia un savi sufí que les cicatrius són finestres per on deixem passar la llum. Tant de bo sempre fos així.