Sota la roda de foc, altre cop.
Després de tant de temps.
Tanco el cercle.
Un cercle de foc.
Un cercle infinit.
Que tot destrueix, perquè tot torni a nàixer.
Rodar falles és una sensació única. Malgrat els petards que retru­nyen a la plaça, malgrat els crits dels nens i la música discordant. L’olor del querosè et formigueja a la panxa mentre les primeres flames es fan un lloc entre les reixes que envolten el paper de cel·lulosa. L’escorça de beç va quedar enrere fa temps, però el cercle de foc es perpetua, com les acrobàcies dels fallaires, com la tradició d’un ritual que no podem deixar perdre. Sota la falla només sents el brunzir del foc. Les guspires petar­regen contra les parets de pedra de l’Antic carrer Major. La filera avança, vacil·lant, a poc a poc, fins a la plaça Príncep Benlloch, on es comencen a dibuixar cercles de foc sota les notes del mestre Joan Roure. L’arribada de l’estiu ens recorda que tot recomença, que tots formem part d’un cicle que desperta amb la vida i que es reprèn de nou amb la mort, que es perpetua a través dels fills, de les coses que fem i de la nostra influència en la vida dels altres. Tots estem connectats, i el cercle de foc no és més que una metàfora de la nostra petitesa davant un món que girava abans de nosaltres i que continuarà girant quan ja haguem mort. La revetlla, com la vida, ens recorda que el temps passa, que és fugisser, que s’apagarà i que deixarà tot just un grapat de cendres als peus. I el record –això sí– del brunzir del foc, talment com un mantra que ens xiuxiueja a l’oïda que per un moment hem estat eterns.